Quan l’hivern es moria, l’avi es muntava en una escala plegable, estintolada a la soca del nesprer, i des dels darrers graons metàllics d’aquesta, pigats amb els degotalls i les restes esblaimades de pintura, esporgava la capçada. Les branques que la seva ciència assenyalava aperjudicades i els branquillons que trobava superflus, després d’un esforç concentrat, al puny les estenalles, tots queien somorts a terra, apilant-se, conformant un turó de brancam podrit.
Jo, de matines, encara era parat a taula, degustant el cabalós esmorzar que ens havia enllestit l’àvia. No es podia eixir de casa, no es podia sortir i acompanyar l’avi fins que no s’alcés el sol, ben amunt d’entre els turons; i fins que l’àvia no veia l’horta ben sucada, tota coberta de llum, ja s’era dit que no es podia sortir. Llavors, l’estona al recambró, el fred, la flairosa fragància del desodorant de l’avi, els ruixims de colònia, les demés qüestions d’higiene; i, quan ja era acomplerta aquesta successió quotidiana, era el moment d’abrigallar-se, a la voreta del braser: primer el gec, després el sobretot i, ben arran de nas, el tapaboques.
L’àvia feia girar el mànec de la porta, l’esclat del pany i, emborrassat, ja em podia abocar a la placeta: les alenades que fumegen, la gebror del camp. Davallava d’amagat per a sorprendre l’avi, l’assaludava, l’interrogava; i llavors m’esbargia, perseguint el rastre d’un gat misteriós, abocant-me a l’ombrívola cleda dels conills, sotjant les gallines, elles atònites, amb els ulls vius d’espant, encar estarrufades damunt les serradures.
Tantes d’altres coses feia tot sovint, mes, el jorn d’esbrossar els nesprers, tota la meva atenció es concentrava en aquell marge de la graonada que desfilava i muntava cap a casa, cobricelada de fruiters. Allí em plantava, disposat a servir l’avi en aquesta tasca que jo em representava tota suprema. Mes jo, que no abastava les branques del nesprer i fins els brancals més mústics, emmagrits i decantats per la pesantor dels rigors hivernals, se’m resistien, i ni de puntes que els atansava, tampoc disposant de permís per a enfilar-me a l’escala, jo que no podia fer gaire i no trigava a avorrir la companyia de l’escombra i la tasca deslluïda d’apilar les despulles, engelosit, per afegitó, dels esplendorosos afanys de l’avi, que s’entretenia i s’esplaiava d’allò més, encimbellat, tallant i esporgant.
Fou doncs un dia, fart de no poder tastar les delícies de treballar a les alçades, responsable d’unes tenalles, que vaig anar aprimant la conversa amb l’avi i, a poc a poc, ja començava a distanciar-me, atret per la joia anticipada d’una pensada enginyosa. De seguit, petjant silenciosament, vaig accedir al cobert de les eines. L’olor de garrofes, les tires de ceba i els forcs d’alls que pengen del cel-ras, les gavetes curulles de pinso, un munt de sacs i les eines, totes arrastellades, ben ordenades a l’armari. Acostumats els ulls a la fosca, vaig remenar fins a fer-me amb unes tisores de podar, una pedra d’esmolar, i una petita gaveta.
Temorós, conscient com era dels perills d’aquesta acció temerària, vaig anar a trobar la companyia del gos que, ajaçat a tocar de la portalada de ferro —d’antuvi sempre oberta, mai del tot ajustada—, em va costar de convèncer l’arrossegar-lo pendent amunt, per a servir-me de la seva complicitat.
En un bancal que quedava amagat de la vista de tothom, darrere mateix de la casa, fent ronda, tots dos vam topar amb un arbust força despentinat. Crec que devia pensar que uns matolls desmanegats, allí endemig, pretensiosos, no hi devien ésser, i em vaig decidir a endegar-los. Vaig fer un petit clot a terra, vaig fer-hi jaure el gos, li vaig donar l’ordre de restar-hi, i jo, mans a la feina.
El silenci fou el més absolut, sols s’interrompia, al lluny, i de tant en tant, pel cruiximent d’una branca, el xiular del seu despreniment i el seu tust a terra, era l’avi que continuava amb el seu feinejar. I jo, de mentrestant, també acontinuava els meus treballs, esbrossant aquells matolls atrevits, en aquell bancal, oblidat de tothom: «goita aquesta branca com despunta per damunt de les altres» —devia pensar—, «ves, tot això fora» —devia dir-me pels meus dedins—, i així que anava avançant la meva obra, tallo aquí i continuo tallant, escapçant aquella mísera mata.
La tasca era prou avançada, i ja tenia al meu costat una bona garba de branquillons, fermats tots per una goma de pollastre, dins de la gaveta, quan la meva àvia, adés enfeinada amb el regiment de la casa, va sortir a fora i, sobtada pel silenci de sepulcre, es va témer una fatalitat. La santa dona va estar una estona passejant per aquí, remenant per allí, fins que, com qui no vol la cosa, va acabar per retopar-me, i, llavors, el silenci es va acabar.
L’escena de la descoberta fou de retratar, l’esglai, l’escridassada. Mai de mai hauria jo imaginat que allí, aquella mata, de qualsevol manera, fos un plançó, vol dir un arbre encara jove, que fos una pobra figuera. Sortosament, a malgrat que la meva malifeta fou contada a tothom, l’enfado no va ser gaire gros —potser és que els avis no s’enfaden mai— i tot plegat va ser, molt aviat, entomat amb una benevolència còmica que va convertir la feta en un dels tants records simpàtics de les estades dels nens a casa els avis.
Tanmateix, no va patir la mateixa sort el pobre gos, que va rebre per tots dos. Jo llavors no vaig entendre-ho gaire, perquè és clar, el gos, pobret de Déu, seguint les meves exigències, no havia fet més que el paper d’un trist espectador obligat, allí parat, contemplant-se els meus treballs de la botànica, fins que l’avorriment li va carregar els ulls, i va aclocar-los allí, dins del sot.
A casa sempre hi ha hagut gos, i jo he vist com a pagès, l’avi ha tractat les bèsties, com ha cuidat d’elles i com se n’ha servit, i també com, a casa, el pare ha pujat les bèsties. Em proposo tants són els moderns despropòsits dels animalistes, de mostrar-vos, en un parell d’articles, la vida de les bèsties en la societat domèstica tradicional, de sempre; i també explicar-vos, el perquè el malaurat gos fou severament arrenyat, en aquella jornada fatal, aquell dia memorable de la poda de la figuera.
Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
Deje el primer comentario