Una cambra de casa, obscura, sempre feta una penombra, serveix de quarto dels mals endreços i, ocasionalment, per a la recepció i l’hostatge de convidats; una estança freda les curtes jornades d’hivern que esdevé xafogosa quan aquestes s’estufen i es dilaten a l’estiu. Queda lluny de la residència principal, bullici de l’activitat domèstica, i és, a tocar del rebedor —cruïlla exacte dels dos llargs passadissos vertebradors del parell d’ales que conformen, esteses al voltant d’un celobert, la planta de casa—, veritablement, una posició remota, un lloc sòrdid.
La peça és tota emblanquinada —la mare sempre deia que les parets, espolsades de blanc, reverberen la claror i són signe de salubritat—; el fons de la sala és tamisat per un gran guarda-roba de caoba on es recullen totes les andròmines que són de temporada, que només fan un servei d’ocasió. Una cadira de braços i un sofà llit acaben de conformar el mobiliari i completen la imatge d’aquesta tètrica cambra, tan desproveïda de vida i poblada de tates ombres.
Ressemblant a una tempesta que aclapara el cel i carrega l’atmosfera, una mena de solitud horripilant pesa i impregna l’ambient de l’habitació. Una massa basardosa infranquejable es representava, ocupant la plenitud de l’estança, en la delicada i tendra consciència d’infant de la meva germana i li impedia de travessar aquesta regió recòndita, quan li era menester. Era tot sovint que jo l’havia d’acompanyar, precedint-la, per a guardar-la d’uns temors desconeguts, però esborronadors; jo, disfressat d’home, en aquest ofici solemne de germà gran, emperò, també sentia una forta impressió i, quan ja m’enretirava, ho feia apressat, fugint d’una inquietud profunda, sibil·lina i misteriosa.
Un bon grapat d’anys, hi feu vida, en aquella peça sòrdida, un gos. Dins d’un caixó blau, ben recaragolat, en una plàcida paciència, hi reposava bona part del dia; i quan era l’hora de costum, en sentir rondinar el pare i crepitar el calaix del bufet del rebedor, els seus ulls, just desclosos, esbatanats, espurnejaven endemig de la fosca, alzinant-se darrere, de seguida, son cos monumental, remenant les anques i batent d’emoció el romanent d’una cua escapçada.
Plus tard, caiguda la nit, la porta refregava a terra i tots dos s’endinsaven de tornada; el gos restava a l’espera mentre el pare ajustava la porta i, llavors el descollava. A continuació, la bèstia mansa petjava fins a la cuina i s’assadollava a la pica, en la frescor de l’abeurador i el plaer de la menjadora, que la mare ja s’havia cuidat de saturar, de mentrestant, d’aigua i de vianda. En acabat, es retirava a la seva cambra i, vençut de cansament, es condormia arraulit a la seva calaixera, mentre nosaltres fèiem, enllà, la nostra vida d’un vespre qualsevol.
Recordo del meu pare —llavors, encar en la ufanor de la seva maduresa, un home brau i vigorós, generalment entenimentat, d’un seny tossut i tirat a la seva—, tot un regiment de l’assumpto del gos, una doctrina de la bèstia domèstica. Probablement, ell, com jo, l’havia rebut d’una manera naturalíssima, l’havia mamat a casa, perquè en aquesta casa, abans no fos la moda, sempre hi ha hagut cans, i de molt temps ha que els amos han tractat, s’han curat i s’han servit, d’aquesta mena de bèstia.
L’escamp de la meva nissaga ha muntat aquesta doctrina, el meu pare la va recollir i me la va transmetre —amb la sonoritat i l’eficàcia de l’exemple i algunes explicacions sonades—, i jo, d’ara endavant, tindré l’honor d’estampar-la i desenvolupar-la modestament, de proclamar-la, per a la seva difusió i per a fer-nos de tornada el gos, aquesta propietat tan nostrada, la bèstia domèstica.
El gos és una bèstia.
La seva constitució és la pròpia d’una fera, prou diferent i inferior a la humana. No disposa, doncs, de la mateixa dignitat, no pot rebre el càrrec del nostre respecte ni la intensitat de la nostra afecció.
En el dedins del gos perviu l’instint, no mana el seny, no existeix l’enteniment ni la raó; i doncs, a malgrat de l’element primitiu de l’emoció, no disposen tampoc de sentiment. El gos té reaccions afectives, és a dir, el seu estat mental rep impressions, s’altera i muda amb l’experimentació més elemental dels plaers sensuals i les penes materials; el seu comportament s’acomoda a aquestes exaltacions bàsiques, però, no obstant això, després de l’emoció, no aflora el sentiment, producte tan noble i enlairat, propietat de la naturalesa humana.
Com a bèstia, disposa de la força i la potència letal, el gos és perillós. Si l’home no practica la domesticació, si l’home no es fa valdre, si no imposa el seu sistema de valors damunt del gos, si no l’ensenya amb les lliçons més primitives i més elementals —puix l’animal no entén de raons, només de la satisfacció o el premi, la pena o el càstig—, aquest esdevé brutal i violent, i disposa d’urpes i ullals en l’apassionada operació de l’obediència a l’instint.
El gos és domèstic.
El contacte amb la vida humana i l’acció educadora de l’home l’ha amansit, apaivagant-li l’impuls ferotge, domant-li el temperament, sotmetent-lo totalment a la docilitat.
La proximitat a l’home és estrictament necessària per a la seva supervivència. El procés de domesticació és una demanda natural dels cans, la necessària convivència amb la societat humana, la submissió a l’home, fa callar les potències de la bèstia i l’invalida per a la vida salvatge. No existeix el gos salvatge, mai defuig el domini de l’amo, en la seva servitud troba el viure.
Els gossos no s’eduquen, sinó que es domestiquen. Jugar a mestres amb el gos suposa no domesticar-lo; l’absència de domesticació fa inservible i perillosa la bèstia, alhora que dificulta sobremanera la seva supervivència.
La relació de l’home amb el gos és desigual.
El gos és inferior a l’home i, ademés, se li sotmet amb la domesticació; i es presta al seu servei, per a benefici de la seva pròpia supervivència. Una amistat estrafeta, una associació amb beneficis recíprocs, definitius per al gos, complementaris i circumstancials per a l’home.
El gos només té un amo.
El vincle de la domesticació s’estableix de forma personal. Sols un individu es pot constituir com l’amo del gos, una persona concreta carrega amb la responsabilitat i l’obediència; s’aconsegueix llavors un servei més precís i l’obediència és més sòlida. El gos es vincula íntimament amb l’amo, el domador, aquell qui l’ha pujat i se n’ha cuidat; la relació de la resta de la família amb el gos és secundària, de pitjor qualitat.
El gos no és membre de la família.
A malgrat de la natural afecció que desperta la presència quotidiana i la diligència en el servei del gos, aquest no esdevé un membre més de la família. Mai es constitueix una persona, no pot ser subjecte d’una afecció tan pròpia de l’home. La seguretat i la salut, la integritat de la família, passa per damunt de la vida del gos.
El gos no pot substituir la canalla, exaltar-lo i constituir-lo receptor d’una sort d’amor que és pròpia de la nostra sang és indici de bogeria; tractar el gos com a un infant és un absurd que únicament pot congriar desgràcies.
El gos sempre té una funció.
L’home disposa del gos, el cuida perquè li fa un servei. La presència del gos a casa sempre ha de respondre a una necessitat. No pot ésser una càrrega per a l’home, li ha de ser un col·laborador. D’antuvi, els gossos servien els homes, fonamentalment, en l’ofici de la caça, la pastura, la custòdia de la casa i en d’altres treballs específics; ningú passava ànsies per a alimentar un gos inservible. El gos inútil sortia de casa, i els gossos de ningú vagaven pel carrer.
***
Exposat el corpus d’aquesta doctrina, tan assenyada i tan pròpia de la nostra forma tradicional del viure, ens reservem per al darrer article d’aquesta secció, de destacar, en la rutina del viure del gos de la cambra i en el càstig del gos de la figuera, l’exemple d’aquests articles apuntats, i comparar-los, posteriorment, amb el despropòsit que és la moderna i malaltissa preocupació animalista.
Pere Pau, Círcol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau
Deje el primer comentario