Crònica de la Trobada del Poble Carlí de l’1 al 3 de maig, per un requetè de Barcelona

Tot funcionava com una gran i feliç família

Traducción al castellano, a continuación

Aquesta I Trobada del Poble Carlí va representar per a mi un primer contacte amb correligionaris no pertanyents a la Germandat de Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, única institució carlina a la qual jo estava vinculat fins aleshores.

El meu pare va combatre en aquest Terç durant la Croada de 1936-39, però jo vivia aliè al carlisme i a la Tradició fins que la nefasta retirada del monument del requetè malferit de la cripta-mausoleu de Montserrat em va fer reaccionar.

A la Trobada del Poble Carlí, veure diverses famílies tan nombroses —alguna de 9 fills—, tots molt ben avinguts i exemple de convivència i ajuda mútua, veure aquests fruits vinguts al món per la generositat dels seus pares que confien en Déu i són ajudats per Ell, va ser una enorme gràcia i un signe d’esperança que m’ajuden a suportar aquest temps d’apostasia i tribulació que patim.

Molt formatives van ser també les xerrades i anècdotes nocturnes del veterà carlí valencià Jesús, així com el cant de cançons carlines acompanyat amb la guitarra de la seva esposa, Encarna, així com l’Oda al folklore tradicional popular de Guillermo (poden veure’s vídeos a YouTube).

Molt edificants van ser les conferències dels ponents, Daniel del Cercle de Madrid i Juan del de València, encara que sota el pes de l’emoció i de les circumstàncies no vaig poder seguir bé en tot moment. Daniel va culminar la seva intervenció amb una emotiva explicació sobre el 2 de maig de 1808, efemèride que es complia aquell dia.

De molt alt nivell i al mateix temps fàcil d’entendre va ser la intervenció d’en Javier, que va quedar gravada i també publicada en YouTube.

Paula ens va parlar del paper de les margarides en el cor del Poble Carlí, conferència que tenia part de preparació, espontaneïtat i senzillesa.

Molt edificant va ser també l’excursió a les ruïnes del Convent de la Mare de Déu del Roser. Va ser una caminada per a conèixer el paisatge de l’Alcarria, la seva història i, sobretot, un moment de fraternitat entre nosaltres.

Queda gravat en la memòria, de forma molt especial, el cant de l’Oriamendi en plena nit, amb torxes, d’una senzillesa i sumptuositat impressionants.

L’aliment espiritual i sacrificial de la Santa Missa diària, en el seu ritu tradicional, no ens va faltar cap jornada. S’han publicat els textos dels sermons de la Misses, del divendres 1 i del diumenge 3 de maig dictats pel Mossèn Sellas i del dissabte 2 de maig pel Mossèn Minguet, que va venir des de València expressament per a l’ocasió.

El res del Sant Rosari mentre caminàvem entre els boscos pròxims va ser també un inoblidable signe de la pietat tradicional carlina.

És d’agrair el treball en equip de molts correligionaris en diferents àmbits, com la família Sellas, Mónica, Ramiro, Denis, i Isabel a la cuina; Lily i José Luis a la recepció d’assistents i gestió d’habitacions; Mª Teresa a la cura dels nens més petits; Violeta i els magnífics cantants del cor durant les Misses; Arturo, Santiago i tots els acòlits i encarregats de sagristia; Luis-Gonzaga en el manteniment; els “serens” que tenien l’encàrrec d’apagar les llums després de les vetllades nocturnes; Alejandro i la resta de joves valencians en el servei de menjador… Tot funcionava com una gran i feliç família. I, com a organitzador i director d’orquestra, el Mossèn Sellas, que vetllava perquè tot sortís a la perfecció.

Al principi de l’article he fet referència al Terç de Montserrat. Quan vaig tenir notícia de la retirada del monument al Requetè a Montserrat, em vaig enrecordar del meu pare, requetè del Terç, qui va morir fa molts anys però de qui encara guardo les seves explicacions a la memòria dels meus records d’infància. Els valents d’aquell temps no estaven influenciats per cap Concili ambigu ni per ideologies errònies. Vivien el que havien rebut i lluitaven per a defensar-ho, sense més. En els darrers anys, molts hem pogut caure en els errors del Modernisme al no conèixer altres opcions en el seu moment. No sempre hem trobat sants sacerdots que ens guiessin cap a la religiositat autèntica, amb sana doctrina i litúrgia. Però desfer-se del modernisme i tornar a la Tradició i a la Comunió Tradicionalista, ha estat una gran Gràcia, immerescuda; un gran regal de Nostre Senyor.

Visca Crist Rey!

Joan-Miquel Santandreu, Circol Tradicionalista de Barcelona Ramon Parés y Vilasau.

PS: Adjunto, com a documents històrics, el carnet de requetè del meu pare, la seva insígnia d’alferes provisional, i altres documents d’interès.

***

Crónica del Encuentro del Pueblo Carlista del 1 al 3 de mayo, por un requeté de Barcelona

«Todo funcionaba como una gran y feliz familia»

Este I Encuentro del Pueblo Carlista representó para mí un primer contacto con correligionarios no pertenecientes a la Hermandad de Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat, única institución carlista a la que yo estaba vinculado hasta entonces.

Mi padre combatió en dicho Tercio durante la Cruzada de 1936-39, pero yo vivía ajeno al carlismo y a la Tradición hasta que la nefasta retirada del monumento del requeté yacente del mausoleo de Montserrat me hizo reaccionar.

En el Encuentro del Pueblo Carlista, ver varias familias tan numerosas —alguna de 9 hijos—, todos muy bien avenidos y ejemplo de convivencia y ayuda mutua, ver estos frutos venidos al mundo por la generosidad de sus padres que confían en Dios y son ayudados por Él, fue una enorme gracia y un signo de esperanza que me ayudan a sobrellevar este tiempo de apostasía y tribulación que sufrimos.

Muy formativas fueron también las charlas y anécdotas nocturnas del veterano carlista Jesús, así como el canto de canciones carlistas acompañado con la guitarra de su esposa, Encarna, así como la Oda al folclore tradicional popular de Guillermo (pueden verse videos en YouTube).

Muy edificantes fueron las conferencias de los ponentes, Daniel del Círculo de Madrid y Juan del de Valencia, aunque bajo el peso de la emoción y de las circunstancias no pude seguir bien en todo momento. Daniel culminó su intervención con una emotiva explicación sobre el 2 de mayo de 1808, efeméride que se cumplía aquél día.

De muy alto nivel y al mismo tiempo fácil de entender fue la intervención de Javier, que quedó grabada y también publicada en YouTube.

Paula nos habló del papel de las margaritas en el corazón del Pueblo Carlista, conferencia que tenía parte de preparación, espontaneidad y sencillez.

Muy edificante fue también la excursión a las ruinas del Convento de Nuestra Señora del Rosal. Fue una caminata para conocer el paisaje de la Alcarria, su historia y, sobre todo, un momento de fraternidad entre nosotros.

Queda grabado en la memoria, de forma muy especial, el canto del Oriamendi en plena noche, con antorchas, de una sencillez y suntuosidad impresionantes.

El alimento espiritual y sacrificial de la Santa Misa diaria, en su rito tradicional, no nos faltó ninguna jornada. Se han publicado los textos de los sermones de la Misas, del viernes 1 y del domingo 3 de mayo dictados por el P. Sellas y del sábado 2 de mayo por el P. Minguet, que vino desde Valencia expresamente para la ocasión.

El rezo del Santo Rosario mientras caminábamos entre los bosques cercanos fue también un inolvidable signo de la piedad tradicional carlista.

Es de agradecer el trabajo en equipo de muchos correligionarios en distintos ámbitos, como la familia Sellas, Mónica, Ramiro, Denis, e Isabel en la cocina; Lily y José Luis en la recepción de asistentes y gestión de habitaciones; Mª Teresa en el cuidado de los niños más pequeños; Violeta y los magníficos cantantes del coro durante las Misas; Arturo, Santiago y todos los acólitos y encargados de sacristía; Luis-Gonzaga en el mantenimiento; los “serenos” que tenían el encargo de apagar las luces después de las veladas nocturnas; Alejandro y el resto de jóvenes valencianos en el servicio de comedor… Todo funcionaba como una gran y feliz familia. Y, como organizador y director de orquesta, el P. Sellas, que velaba para que todo saliera a la perfección.

Al principio del artículo he hecho referencia al Tercio de Montserrat. Cuando tuve noticia de la retirada del monumento al Requeté en Montserrat, me acordé de mi padre, requeté del Tercio, quien murió hace muchos años pero  de quien aún guardo sus explicaciones en la memoria de mis recuerdos de infancia. Los valientes de aquel entonces no estaban influenciados por ningún Concilio ambiguo ni por ideologías erróneas. Vivían lo que habían recibido y luchaban para defenderlo, sin más. En los últimos años, muchos hemos podido caer en los errores del Modernismo al no conocer otras opciones en su momento. No siempre hemos encontrado santos sacerdotes que nos guiaran hacia la religiosidad auténtica, con sana doctrina y liturgia. Pero deshacerse del modernismo y volver a la Tradición y a la Comunión Tradicionalista, ha sido una gran Gracia, inmerecida; un gran regalo de Nuestro Señor.

¡Viva Cristo Rey!

Joan-Miquel Santandreu, Círculo Tradicionalista de Barcelona Ramón Parés y Vilasau.

PS: Adjunto, como documentos históricos, el carnet de requeté de mi padre, su insignia de alférez provisional, y otros documentos de interés.

Deje el primer comentario

Dejar una respuesta